OPINIÓ

EL REPTE CONTEMPORANI DE LA BELLESA: Enunciar la transcendència en el tanatori del simbolisme

07/10/2022 | 0 comments

EL REPTE CONTEMPORANI DE LA BELLESA
Enunciar la transcendència en el tanatori del simbolisme

La meva exposició constarà de sis parts i un final.

La primera part es titula “El punt de partida”

D’on partesc? Partesc de dos fets, els dos tengueren lloc a la nostra illa.

Primer fet: Uns al·lots juguen a la pilota davant l’església de Son Cladera. A un moment determinat la pilota va en direcció del portal del temple. Dos corren a cercar-la. Un arriba primer, i com que veu mig oberta la porta, hi aguaita. Quan arriba l’altre, li diu: Què és això? El seu company li respon. Tu no saps que és? Això és una església. Li respon: Una església?, què és una església?

Segon fet: Succeït un dia 11 del mes 11, aquí mateix a la Seu, ara fa un parell d’anys. La Seu va voler tenir un detall amb tots els qui acudirien a veure l’efecte lumínic de la rosassa major, l’anomenat “espectacle del vuit“. El detall consistí en un punt de lectura: a una cara hi figuraven les dues dates de l’any que es produïa l’efecte, i a l’altra cara hi havia la cita bíblica de Jn 8,12: “Jo som la llum del món“. Al cap de molt pocs dies es feu aquest comentari: l’església aprofita l’ocasió d’un efecte natural per dur les aigües al seu molí dient que la llum té relació amb Crist”. El nin fou incapaç d’interpretar un edifici com església. El comentarista no acceptà la referència de la llum gòtica a Crist.

La segona part de la intervenció es titula “El drama pastoral”

En què consisteix el drama? Consisteix en la distància abismal entre la cultura en la qual els cristians ens expressem i la cultura en què aquells amb qui ens relacionem han estat socialitzats. Molt abans que ens pugui separar la fe, ens separa l’idioma, i quan aquí dic “idioma” dic allò que la llengua alemanya vol dir quan diu “weltanschauung“: el mode de concebre el món i la vida.

Vos parla un antic professor del CETEM i l’ISUCIR, que ara és ja emèrit, carregat de cabells blancs i d’anys acumulats. Què li passa per dedins a aquest que ara vos parla? Li passa que, no ignorant que de Déu Nostre Senyor millor seria callar, sap que de Déu no és capaç de no parlar-ne. No puc parlar-ne perquè em sobrepassa, i no puc callar-me perquè el silenci em consumiria. És una situació paradoxal aquesta de no poder no parlar de Déu. Per una part, m’agradaria ser, en sentit etimològic, in-fant: el terme prové de “in” que és prefix de negació i de “fari” que significa parlar: enfront de Déu, preferiria no parlar, però, per altra part, enfront de Déu, lluny de la possibilitat de tornar-me apofàtic, em sent cridat a ser profètic.
El drama pastoral de molts és veure que seria millor romandre infants sense parlar de Déu, alhora que ens sentim urgits a pregonar-lo. El drama cultural de la nostra societat és tenir a disposició tantes puntes de llança que no llacen, tant de símbols muts que no parlen.

La tercera part de la intervenció es titula: “L’estat de la qüestió”


La qüestió radical, al meu entendre, té un nom concret: el simbolisme. He llegit que la civilització començà el dia que un antropoide viu posà un altre antropoide mort dins un clot, tirà damunt el cadàver unes grapades de terra, i damunt la terra hi aixecà un senyal visible per a saber, d’aquell moment a l’endavant, on es trobava una consemblant seu que havia tingut vida; en aquell moment acabà l’època de barbàrie i començà la civilització. Aquell senyal, tal volta un mac gros, es convertia en símbol: simbolitzava que no tot acabava en la mort, que el mort era digne de recordança en el territori dels vius. El senyal era un mac, però no era el mac que posseïa importància, la major importància la tenia el símbol atorgat al mac.
Passaren molts segles del primer enterrament humà, fins que Plató escriví “El banquet” i en ell el mite d’Aristofànics: l’home originàriament era un ser amb dos rostres i quatre cames; com que se sentia excessivament arrogant, Zeus decidí partir-lo en dues meitats. I des d’aquell mateix moment una meitat enyora l’altra meitat. És el mateix que diem de la parella: quan les dues mitges taronges dels enamorats s’uneixen es converteixen en símbol de l’aliança entre dos subjectes.
Passaren més segles fins que l’exèrcit d’Espanya ideà una manera per controlar qui, durant la nit, s’apropava al quarter i demanava pas al sentinella; com podia saber el sentinella que el qui demanava passar era dels seus i no del bàndol contrari? Ho sabia si el que demanava pas sabia jugar al joc del “santo y seña“. El sentinella li deia el nom del sant del dia, i qui demanava entrar havia de dir la contrasenya assignada al sant. Si les dues parts coincidien, si el sant i la contrasenya s’ajustaven, aquest ajustament de les dues parts constituïa un símbol. Aquesta és la vocació del símbol: unir una realitat amb una altra.

D’on ve que anomenéssim “símbol dels apòstols” al Credo? Ve del moment que els apòstols reunits llançaren fora del seu interior tot el que creien en el seu interior. Amb la qual cosa, portaren a la realitat el que l’etimologia de la paraula símbol expressa. Recordem els dos mots grecs de la paraula símbol: el vocable està compost de “sym” que vol dir “junts” i “bolos” que significa llançar: els dotze llançaren junts la seva fe. Pocs moments emocionen més el meu cor, que aquells que contempla aquesta Seu quan fa posar dempeus a tota la comunitat i, tota a ella, unànime, canta el “Crec en un Déu” de Romeu.
Pensem una mica. Sense símbol, què seria de la poesia, què de l’art, què de la música de Bach, què de la litúrgia de la Vigília pasqual, què de la Bíblia. Sense símbol, què seria d’aquesta catedral? Veuríem la seva pedra, però no veuríem la seva ànima, veuríem el seu marès, però no entreveuríem el seu misteri. Una catedral gòtica no acaba on acaben les seves puntes, acaba on aquestes puntes apunten: l’infinit, la transcendència, Déu.

He sentit contar que a la Colònia d’Artà hi havia un nin que tirava pedres a l’aire. Passà un home i li digué: Què fas, nin? Jo tir pedres a la lluna. I tu no veus que per moltes que en tiris mai no arribaràs a la lluna? Sí, l’amo en Simó, ho sé, però mentrestant som el nin de la Colònia que més lluny tir.
La pretensió del símbol cristià coincideix amb la del nin colonier: arribar més lluny.

La quarta part té per títol: La dificultat en la qual ens trobam

¿Quina és la cultura dominant i dominadora del temps actual? Entre altres, dos són els trets que el defineixen prou encertadament: la immediatesa i la cosificació.
S’entén per immediatesa, dit també presentíssima, el mode de pensar i actuar que, per ser tan ràpid, ignora les conseqüències, com ignora també tota forma de mediació; un mediador allargaria el temps i ell no té més temps que l’instant, ell desconeix el mitjà i el llarg termini i, per això mateix, refusa la mediació del símbol.

L’altre gran tret de la cultura imperant és la cosificació, dit també reificació. Consisteix en transformar les relacions socials i les representacions mentals en coses, en objectes. Una persona humana es cosifica quan se la redueix a mercaderia. La famosa estàtua mariana de Miquel Àngel a Sant Pere del Vaticà es cosifica quan se la redueix a marbre i se li nega la seva “pietà“.

Als dos trets esmentats, n’hi afegesc dos més, els dos de darrera generació: la comunicació virtual i la reproducció digital. El twitter pot representar brillantment la manera actual de comunicar: el que tenim per comunicar- nos no gaudeix de més espai que el de 280 caràcters: és la reducció al mínim de l’espai i del temps. En el tweet tot s’escriu ràpidament per ser oblidat ràpidament. És l’anti-símbol per antonomàsia.

L’altre tret és el de la reproducció digital. Qui parla ha observat detingudament la forma de visitar monuments artístics. Resulta interessant fixar-se en l’evolució: per exemple, els visitadors de temples, quan recorrien les capelles, estaven interessats en les referències de les imatges: “aquesta dona és santa Bàrbara“. Més tard, l’interès es posà en l’estil artístic i els comentaris eren: “és barroca del XVII”. Darrerament, els visitants no es troben interessats ni en el sant que representa, ni en l’estil de l’artista, sinó en la foto que volen fer. I disparen i fan la foto que queda registrada en la memòria del mòbil. Però, el que està comprovat és que un tant per-cent elevat de fotos no són mai mirades ni tan sols per aquell que les ha fetes. El que fa inevitable la conclusió: l’efímer i l’oblit pertanyen al disc dur de l’ordinador de la cultura dominant. La cultura que abans
pretengué ser “sapientia” i més tard s’acontentà en ser “scientia“, ara mateix es conforma en ser “algoritme“.

L’avui ja no és temps ni de tesis filosòfiques ni d’experiments científics, és el temps del “big data“. Hem bescanviat simbologia per robòtica. Hem aconseguit augmentar el nombre de dades en la mateixa proporció que hem aconseguit minvar la capacitat de significar-les. Podria esdevenir que un subjecte totalment culturitzat des de petit en la nostra societat sabés veure una tela (val a dir, un objecte), però que ja no la relacionés amb una bandera, i molt manc amb la identitat de tota una comunitat nacional. El que ja ha esdevingut és que conciutadans nostres que són capaços de veure un pal vertical creuat per altre horitzontal (val a dir, un objecte) ja no hi vegin una creu, i molt manco hi vegin Crist en el seu amor extrem.

La quinta part té per títol: La pastoral no és l’única víctima del drama


No ens facem les víctimes úniques, els cristians. Un àmbit tan distint de la religió, com és el del sexe, també pateix igualment.
Tota la cultura dominant es va regint pel “carpe diem” de les Odes d’Horaci que aconsella “aprofita el dia i confia el menys possible en el demà“. Aquesta consigna té vigència extrema en el camp, tant present en les xarxes socials, de la pornografia, la qual, per no perdre el temps en preliminars de tendreses, va directament al “full contact” genital. També en l’àmbit de la sexualitat s’assisteix a la defunció del simbolisme, el fet és que l’art” de la seducció es troba actualment segrestat per l’acte de la copulació. Igualment aquest àmbit tan bàsic de la condició humana ha quedat “tocat” per la immediatesa i la cosificació.

Tot sumat, podem dir que assistim al tanatori del simbolisme? És definitiva l’època de la defunció del símbol? La meva presumpció és preocupant, però no desesperant: mentre en el món continuï vivint un poeta, un artista o un creient, jo no desesper, el símbol reviurà.

De totes maneres, siguem conscients dels condicionaments de cada època. Conta Heinrich Heine: “Un amic em preguntava per què no construíem ara catedrals com les gòtiques famoses, i li vaig dir: els homes d’aquells temps tenien conviccions, nosaltres, els moderns, no tenim més que opinions, i per elevar una catedral gòtica es necessita alguna cosa més que una opinió”. Jo crec que, actualment, per entendre un símbol es necessita alguna cosa més que està pendent dels siulets constants d’un mòbil.

La sexta part té per títol: el problema té solució.

És tracta d’esbrinar algunes direccions que ens poden conduir a la resolució de la problemàtica exposada. Faig nou propostes:

Primera: No muntem una croada contra el temps que vivim. No ens enfonsi la presumpció que la filosofia i la teologia actuals es trobin en el pitjor temps de la història lamentant-nos que la matèria no pensa a transcendir-se. Recordem que el profeta Habacuc lamentava que, en el temps que vivia, l’olivera no hagués pensat a produir (Ha 3,17). Totes les èpoques han tengut la seva dificultat.

Segona: No permetem que se’ns acusi de menysvalorar la ciència. A la ciència que no donam valor és a l’antiga forma del positivisme, la que redueix la realitat a allò fàctic. A estudiosos de la ciència, com el reconegut Karl Popper que defineix la tasca de la ciència com “recerca sense fi“, els tenim per molt propers: el símbol també remet a un “sense fi”. La ciència i la religió coincideixen: cerquen sense aturall. Sant Anselm, en el Proslogion n’és testimoni quan suplica a Déu: “Que et desitgi… cercant-te“.

Tercera: De cap manera, deixem d’emprar la rica simbologia del nostre patrimoni cultural. La visió del món que aporta el símbol no és
raquítica, és poderosa, tant que fa possible el miracle de veure-ho tot en una sola petita part, fent cert el títol que donà Urs von Balthasar a un dels seus escrits: “El Tot en el fragment“. ¿No hem après, d’estona, a adorar el Tot Déu en el petit fragment de tres quilos cinc-cents del minyó de Betlem? El símbol també és veraç; fa alguns anys, la filla d’uns vint anys i la mare de prop de cinquanta visitaren per primera vegada Roma, i entrant a la columnata de Bernini, contemplant la gran plaça de Sant Pere, la mare digué: tot el que veus, filla, és fruit de robatoris i corrupció, això és del tot fals. La jovençana digué: Mare, és impossible que tanta bellesa sigui tota falsa. Admetem que algú no vulgui o no pugui veure bellesa, però no hem d’admetre que no n’hi hagi. El primer dia d’aquest mes, dia de la dedicació d’aquesta Seu, el bisbe Sebastià feu al·lusió explícita al “simbolisme inherent” a les pedres que l’aixecaren. Qui només a la Seu hi veu museu despulla la Seu de la seva més pura identitat.

Quarta: A l’hora d’exprimir la riquesa del símbol, aprofitem les aportacions científiques dels grans experts en la interpretació de la realitat. Hans-George Gadamer aporta tres mètodes per accedir-hi: el morfològic, el semàntic i l’hermenèutic; aquest darrer, l’hermenèutic, ens servirà molt a l’hora d’interpretar el món dels símbols.

Cinquena: Emprem l’anomenada “estètica del suggeriment“. Posem el cas d’un edifici. Tot edifici es fa visible a tots els ulls. Però un edifici religiós no sol mostra, també suggereix. I suggereix tant, si no més, que el que mostra. Els inques que al Perú miraven cap al sol, mai no negaren el sol, però en ell hi destriaven la divinitat i l’adoraven. Entre el gran espai de la transparència i el gran espai de l’opacitat, queda l’humil espai de la insinuació, i aquest és l’espai abonat pel símbol.

Sisena: Repesquem l’antic ofici que practicaren els nostres avantpassats: la mistagògia. Convertim-nos nosaltres avui en mistagogs: en aquells que “inicien” en el misteri als que aspiren a ser cristians. El misteri necessita la iniciació, i el símbol acut a col·laborar-hi.

Setena: Arrisquem. Atrevim-nos a crear nous símbols. És possible crear, avui, símbols? Una de les peces més estimades dels mallorquins és el càntic de L’aubada, conegut popularment per “S’estrella de s’auba“, escrita per Marian Aguiló i musicada per Miquel Tortell. La darrera de les sis estrofes que tingué la primera versió de 1846, contenia una bellíssima evocació, avui absent en les versions que es canten. Deia: “Càda matí’m mira/una Vèrge Mara,/jò som tan hermosa/perquè en som semblança;/

Llavors á María,/estrella de s’auba”. Un paisà nostre fou capaç de crear un símbol: Venus, l’estel que a llevant des-punta, a-punta a Maria Santíssima, la que nosaltres invocam com “stella matutina“. Atrevim-nos a crear símbols per a la nostra generació!

Vuitena: Vulguem així mateix ser humils, per realistes. El símbol pot molt, però no ho pot tot. Per molt amunt que el símbol ens llanci mai arribarem al punt de veure Déu cara a cara. El símbol té la mateixa limitació de Moisès: just arriba a veure Déu d’esquena. I això és una limitació, però jo confés que no conec limitació més agraciada.

Novena: Vulguem ser coherents amb els nostres noms, si més no, amb les seves arrels etimològiques. ¿No ens gloriam de ser anomenats apòstols: apòstol prové de “apo” que significa fora i de “stello” que significa jo llanç: no és aquesta la funció del símbol? ¿No se’ns ha dit que hem de ser profetes? Profeta prové de “pro phanai” el que parla abans, aquell que pronostica. ¿No ens hem proposat d’ençà de la Pentecosta de ser entusiastes de l’anunci? Entusiasme, terme que en grec conté el mot “theos” – Déu-, fa referència a un que, posseït per una passió suprema, aspira a apropar-se a la divinitat. ¿No hem parlat just ara de mistagògia, que indica el qui inicia a un altre i a l’altre impulsa? Recordem-ho: ni apòstol ni profeta, ni entusiasta ni mistagog es troben massa lluny de la noció de símbol. Orgullosos dels nostres noms, siguem coherents amb ells.

Final de la meva intervenció:
Atès que, aquesta, s’està fent dins un temple, em sigui permès acabar amb el que més es fa dins un temple: resar. Resaré així: “Déu, bellesa tan antiga i tan nova, tenim un repte. Volem de debò enunciar-te al món contemporani, però vivim com si ens manqués una eina que ens fes possible el pas del més ençà al més enllà, del trespol a l’excelsior, del quotidià al sublim. Torna a atorgar vida a l’estri que ara vetllem al tanatori de difunts. Ens consta, Senyor, que a l’antiga revelació surt una escala, el Gènesi en parla; servia per ajuntar dos caps distants: per aquesta escala els àngels anaven i venien. Necessita’m avui, Senyor, aquesta escala, l’eina que possibiliti als nostres coetanis l’accés a la teva transcendència: necessitem el simbolisme. Senyor, envia’ns l’escala de Jacob! (Gen 28,12). Amén”

LLIÇÓ INAUGURAL CETEM

Joan Bauzà i Bauzà. Palma, 5-X-2022

Potser també t’interessa…

De qui es parla, amb qui es parla

De qui es parla, amb qui es parla

Ben Gurion digué un dia a Martin Buber: "Professor Buber, ¿com és que vós creieu en Déu?". Buber respongué: "Si es tractava d'un Déu de qui podem parlar, jo tampoc no hi creuria; com que es tracta d'un Déu a qui podem parlar, hi crec"....

Veure més