És cert que cadascun ha de trobar el camí de les seves grans metes: el camí que condueix a si mateix, el que condueix a l’altre, el que condueix a Déu. Bo i agradable és compartir les itineràncies. Respecte a la recerca de Déu, compartesc algunes experiències. Una, si el terreny de la meva recerca no em proporcionava l’aroma de la bellesa, he canviat de terreny; no m’ha resultat suficient fer olor de veritat ni fer olor de bondat, volia que la recerca mateixa fos bonica i fes olor de bellesa.
Una altra, no m’ha resultat en absolut satisfactori quan de Déu he pretès la seva justificació; mai m’ha donat per adorar les conclusions de sil·logismes, no vaig aconseguir adorar al “motor immòbil” aristotèlic i he continuat buscant a Déu per altres rutes, convençut que el misteri es mou per altres paràmetres.
I una altra, quan he intuït que Ell podia no estar massa lluny del meu abast, no he obert les mans per a agafar-lo, les he obert per a acollir-lo; tinc la impressió que Déu no es deixa agafar en el sentit de posseir o abastar; Déu, perquè sempre m’excedeix, sempre l’he concebut més confrontant amb sorpresa que amb logística, més sinònim de gratuïtat que de conquesta, més pròxim al do que al trofeu.
