És la nostra l’època dels supermarkets, de les grans superfícies, dels enormes magatzems. L’època èpica dels supers, dels hipers, i dels megas. No només supermercats d’objectes, de productes. No. Allò més típic i característic de l’actualitat és el supermercat d’idees i els supermercats de valors. I és així com a les grans superfícies hi trobam tant de tot, que hi trobam també tot el contrari: hi trobam píndoles per engreixar i píndoles per amagrir, pastilles que et lleven la son i pastilles que et lleven l’insomni, botelles amb i botelles sense. Vivim moments de globalització, però el que de fet ens defineix és un món mosaic, pedretes que es junten, però que cada una és independent, una potser vermella i la del costat pot ser blava, un home pot ser ric i el del costat, pobre de solemnitat. I això que algunes poques vegades pot rebre nom de pluralisme, quasi totes les vegades el nom que li correspon és el d’insolidaritat. Què seria de guapo que el nostre món fos el món dels supermarkets on tothom hi pogués entrar a comprar de tot. El més dramàtic és que el món que sosté supermarkets on es ven de tot, admet milions i milions i més millons de persones que no hi poden comprar res de res. Món el nostre de grans paraules i de realitats magres: la paraula és pluralisme i la realitat és insolidaritat.
Tira-li floretes
Més que tirar-li cossetes, floretes li han tirat, i aquí hi ha flors i autors.