Segons els tocs, la comunicació que es transmetia era diferent. Els tocs tenien finalitats distintes, segons la dita «Vives voco, mortuos plango, fulgura frango»: «Crid els vius, planc els morts, desfaig les tempestes». Tot campanar té una dimensió visual, atorgada per la seva alçada, i que dona fesomia a les viles de la Part forana i a les parròquies i als convents de Ciutat, i una funció auditiva, atorgada per les seves funcions socials, algunes de les quals de signe civil, com l’anunci d’invasions o d’incendis. Les principals funcions religioses de la Seu foren o bé horàries com els tocs de matines a la sortida de sol i inici dels treballs, d’àngelus a migdia, i el de l’avemaria a posta de sol, o bé de situació dels membres de la comunitat, com els tocs de l’àngel quan un infant moria, el d’agonia quan un estava agonitzant, o el de mort quan es tractava d’una defunció. Les formes dels tocs en les festivitats podien ser la de repicar (la campana està quieta i sols es mou el batall), el bandeix (la campana es mou de banda a banda voltant sobre l’eix), i el volteig (la campana fa la volta sencera). La sortida del celebrant de la missa s’anuncia amb el toc de la campana de la sortida de la sagristia.
Els tocs de campanes
