Ben Gurion digué un dia a Martin Buber: «Professor Buber, ¿com és que vós creieu en Déu?». Buber respongué: «Si es tractava d’un Déu de qui podem parlar, jo tampoc no hi creuria; com que es tracta d’un Déu a qui podem parlar, hi crec». Aquesta diferència és la que hi ha entre ideologia i fe.
No mai a la fe s’hi arriba per inèrcia, sempre és per opció. És ver que un pot ser iniciat a una creença des de la infantesa, però, si viu alguns anys, arribarà un moment que la pregunta per Déu o no-Déu es farà inevitable i, per tant, també, la resposta. Jo som un d’aquells que fou batejat abans de tenir ús de raó, però continuo cristià havent fet ús de la raó, val a dir, fent passar la fe pel torn del plantejament, el dubte, la crisi, i la decisió. I perquè em confés creient em consider un subjecte de risc, atès que la fe és una qüestió de confiança, i tota fiança comporta una aventura. Té semblança no poca amb l’enamorament i fer vida amb la persona estimada. Són experiències que uneixen, al cinquanta per cent, risc i encant. Amb tot, i confirmat per l’experiència, és tant l’encant, que el risc es viu en un discret i molt suportable segon pla.
