Havia tallat la lectura del relat abans d’hora, el relat dels fills d’Adam i Eva, els dos primers germans de la història, el camperol Caín i el pastor Abel. Vaig llegir que el primer matà el segon, i no vaig voler saber-ne més. Perdó, Caín. Creia que havent estat el primer assassí de la història no mereixies més que l’oblit. Però tu seguires vivint; partires, vagabund, cap a la regió de Nod, a l’est de l’Edèn. Jo, que tantes vegades havia repetit allò de “mentre hi ha vida hi ha esperança”, no vaig esperar ni un minut a sentenciar-te dolent absolut. Vaig ser injust. No vaig concedir-te la possibilitat de canviar, fou allò de “tu l’has feta, tu l’has de pagar”. Però conta el llibre bíblic del Gènesi que, després es vares unir a la teva dona, i ella va infantar Hanoc. I després, vares fundar una ciutat i li posares el nom d’Hanoc, el teu fill.
És sorprenent: l’assassí de la fraternitat és el fundador de la ciutat. Què pogué passar d’un fet a un altre? Succeí que un procés personal el conduí a superar la negativitat i el solipsisme. No donem mai a ningú per definitivament perdut, no li neguem a ningú la possibilitat d’un procés. Si admetem que algú bo pot tornar dolent, perquè no admetre que un dolent pugui tornar bo?
