La rosassa major, «ull del gòtic», o «O de la Seu», des del segle XIV va resistint molts atacs (tempesta el 1857, llamp el 1906, bomba el 1936), tot mantenint el qualificatiu de «joia arquitectònica» per tres motius. El primer, les proporcions de la traça, recordem el vers del poema que Costa i Llobera dedica a la Seu «sots la rosa més enorme que ha florit l’art ogival». El segon, el ric simbolisme que conté: ella és, per una part, l’«stella matutina» de la lletania, l’estrella que a l’alba ja guaita, és la primera llum que, com Maria, anuncia el Sol de justícia que naixerà; i, per altra part, la rosassa és, per la seva forma circular, símbol de l’«unum versus» (uni-versitat), en la qual totes les parts es dirigeixen cap a l’U aglutinador, el centre del cercle, indicant que com més cada persona s’aproxima al Déu U més pròxim s’està fent de tots els homes. El tercer motiu, els jocs florals que a més de 30 m del sòl ofereix al que li dedica atenció encalmada, el més evident joc geomètric és l’estrella de sis puntes o estrella de David, i després anar sumant fins al nombre 1.115 les peces de vidre, i esbrinar la trama de nervis de 24 triangles (12 dels quals, equilàters), tot anotant els colors groc, vermell, blau, verd, i descobrir que les flors són grogues, però la central és vermella.
La rosa més enorme que ha florit
