La cultura vigent s’ens ha colat pel cos, calant-nos fins a la medul·la; una lògica fèrria, aclaparadora. El nostre cap està atret per una mena de sil·logisme en espiral, una argumentació encadenada de frases i de consignes, cadascuna d’elles bellíssima i atractiva.
Algú ha posat nom a aquesta espiral i jo la expressaré així: “El que més pot, més val. El que val més, més triomfa. El que més triomfa, més en té. El que més en té, més apareix. El que més apareix, més fama té. El que més fama posseeix, més diners ingressa. El que més diners ingressa, més feliç és”.
I això ho venim afirmant per activa i passiva. La majoria de la gent pensem així i estem atrapats en aquesta mentalitat. De la ferotge “possessió” dels dimonis hem passat a la dolça “atracció” de les sirenes, i per això se sol recórrer al simbolisme d’Ítaca a l’Odissea d’Homer. Els posseïts d’antany anaven com bojos retorçant-se i cridant. Ara mateix, els atrets anem com bojos, reduïts a joguines d’una competitivitat immisericordiosa. Moltes sirenes exerceixen el seu ofici amb cants que extasien. On serà el pal al qual es va lligar Ulisses per resistir?
