Sant Gregori el Gran (540-604), monjo i Papa, el primer que emprà el títol de “servus servorum Dei”, del qual aquests dies (3 set.) hem celebrat la seva festa és un referent històric en el camp del que avui s’anomena governança. Certament la seva proposta no neix del no-res; hi ha precedents insignes com són Cebrià, Ambròs, Crisòstom, Jeroni i Benet (són els que esmenta Foucault, que és el qui l’ha elevat a la categoria de referent històric).
De la seva obra destaca l’escrit Tractats morals sobre Job, els Diàlegs, on conta la vida de diversos sants italians (digne de destacar és el capítol segon sobre S. Benet). Gran importància històrica tingué també per la recopilació dels cants litúrgics, sobretot antífones i himnes, que reben el nom de gregorians, com en general la música pròpia d’ells, anomenada gregoriana, que encara es canten a les esglésies cristianes.
Però avui volia destacar una altra obra, segurament la de més ressonància històrica fora del camp eclesial: La regla pastoral, de manera que es pot dir que funda la teologia pastoral i el seu principi suprem: la salvació de les ànimes. Però aquesta manera d’entendre l’acció de l’Església, anomenada pastoral, representa fins i tot una fita històrica en la història política, posada en relleu per Michel Foucault (1926-1984).
Dit de manera molt breu i que, per tant, necessitaria l’afegitó de complements i de matisos, es pot dir que “la pastoral” inaugura una nova manera de relacionar-se el pastor amb el seu ramat, que romp amb el model grec i romà, que és o tendeix a ser elitista, marginant la major part del poble. Allò que defineix el model del govern pastoral és que el pastor té cura de la salvació de la totalitat de la comunitat, però no d’una forma general (que en termes actuals és la que té cura de les xifres i de l’estabilitat de les institucions), sinó ocupant-se individualment de cada un, de manera que comunitat i individu adquireixen el mateix nivell d’importància, és a dir, no hi ha supeditació ni de l’individu a la comunitat i d’aquesta a aquell. La comunitat és l’humus o ambient en el qual l’individu creix i l’individu (i el seu conjunt) és allò que fa créixer la comunitat. Afirma la dignitat inalienable de l’individu sense aïllar-lo del seu context constitutiu, que és la comunitat. Aquesta harmonització entre individu i comunitat és certament una consecució històrica, no fàcil d’assolir i potser mai assolida del tot, però sempre digna i necessària de ser proposta com a meta.
5.9.26
