Als més de setanta ja complits, em sap greu haver corregut els camins de pressa i haver perdut així el gaudi de l’entorn, he frisat massa i més he vist paratges que mirat paisatges. Em sap greu haver dedicat tants esforços a guanyar temps, en lloc de dedicar-los a la causa més noble de perdre’l, lliurement. Em sap greu haver llegit tanta prosa i haver-me perdut tanta poesia. I d’haver parlat tant, havent-me privat d’escoltar silencis meus i dolors d’altri.
A més de llàstimes, als setanta i més complits, tenc pors. Tenc por a l’activitat-addicció, a ser incapaç de descansar a mitja tasca i, si cal, a renunciar a la tasca sencera per no saber distingir entre la il·lusió per fer una activitat i la capacitat real per dur-la a terme. Tenc por que l’experiència, certament acumulada en els anys, es torni escepticisme i, decebut ara de tantes coses, acabar no creient en res i dubtant de tot.
Tenc por a vendre per un plat de llenties l’edat que ara jo tenc volent tenir-ne una altra. No vull viure del que ja he viscut quan és tan nou, tan molt i tan intens el temps que queda per estrenar.