Hi ha al món una illa que té una “Llei del Cel”. És l’illa canària de La Palma. És una llei que regula la llum. A La Palma, al cim d’una de les muntanyes, hi ha un important observatori astronòmic. A les seves instal·lacions, el treball comença de nit per la senzilla raó que la foscor es fa imprescindible en les seves investigacions. Per protegir la foscor, que en aquest cas és tant com possibilitar la ciència, La Palma pot posar una multa elevada als que violen la llei, la del cel.

Però hi ha un altre cel a més de l’astronòmic. Els antics sabien que, a més a més de la possibilitat de mirar cap avall, gaudien de la possibilitat de mirar cap amunt, cap al cel, i així ampliar i elevar les seves prospectives. Els nivells de contaminació no només han afectat el nostre respirar aire, sinó el nostre aspirar alt. El desig humà de tenir-ne més ha suplantat l’anhel de l’home de ser millor. Els capricis han asfixiat els anhels. Hem aconseguit progressar horitzontalment, però no verticalment; de manera que evidenciam ser més mamífers de necessitats que humans de possibilitats.

A més de la llei del cel canària que possibilita un abast telescòpic més llarg, hi ha d’haver la que possibiliti un abast antropològic més llarg. També aquesta podria aspirar a ser nomenada amb raó “Llei del Cel”.