Al segle XIX, Walter Pater va afirmar que totes les arts aspiraven a arribar a la condició de la música. A començaments del segle IX, un monjo anomenat Nicèfor parlava de l’efecte de la música, la més inefable i potser la més directa de les arts, intentant així comparar l’efecte de les millors imatges sagrades amb l’efecte de la música.
No m’és aliena aquesta intuïció, la gran proximitat entre la música i qualsevol de les altres grans belleses produïdes per l’humà. Potser roba igual la meva emoció l’audició d’una música exquisida que la contemplació d’una pintura sublim. Per posar un exemple, igual escolt Mozart que contempl Rublev, tant val Amadeus Mozart, com Andrei Rublev. Potser valor la música de l’austríac tant com valor la icona del rus. I si hagués de concretar més, diria que don igualtat estètica a la Missa de la coronació del músic que a l’Icona de la trinitat del pintor.
Deu ser que no s’ha concedit a les belleses la facultat de competir entre si, sinó la de complementar-se. Hi ha alguna cosa superior a la icona? Només la mística. Hi ha res superior a la música? Només el silenci.
