Un va tornant gran i ja no és el mateix. Alguna cosa profunda es canvia. Per exemple, es van canviant les fascinacions. En el meu cas, aquestes: Una, ja em fascina més la llum que el sol; clar que sé que el sol és l’estel fulgurant, però comencen a agradar-me més els reflexos que acaronen tot el que veig que el sol al qui de front no puc veure per excés de claredat; des dels dies que un pintor, Rembrandt, m’ensenyà a descobrir el missatge de l’ombra, gaudesc més de les nits que palesen la lluna que del sol de justícia d’un migdia d’agost.
Una altra, ja em fascina més la veu que la paraula entenent per paraula, l’escrita i per veu, la pronunciada; l’escriptura que abans em fascinava per la seva seguretat, estabilitat i fixació em sembla ara inferior a la veu que sona, vibra, accentua, ritma, acompassa i modula. L’atracció em ve encara per la figura, però l’enamorament continua venint per l’audició.
Una més, adorava el temps present, era quasi l’únic temps al qual conferia autoritat, ara em fascinen altres dos temps: el temps que ja fou, val a dir, les melangies que em porten els autors clàssics que em modelaren; i el temps que serà, val a dir, l’esperança que em porta una promesa que encara s’ha de complir.
