Abans d’estar a les últimes, que suposa trobar-se extremadament malament, se li concedeix a l’humà estar a les penúltimes – que molt sovint coincideix amb trobar-se situat en moments de silenci i solitud.
La creença tradicional diu que l’oïda és el darrer sentit que es desconnecta de la funció cerebral. Pel que ha experimentat durant la pandèmia pel personal sanitari, el tacte cobra una importància enorme per a aquell que en solitud sent que la mort està propera. Tot i així, el privilegi de constituir-se en el sentit per antonomàsia de les penúltimes crec que correspon a l’olfacte per la seva capacitat d’anticipar el futur: no s’anuncia al mariner l’arribada al port des de la brisa que ensuma a mesura que s’acosta a la costa?, ¿no anuncia el perfum l’arribada d’algú encara que no ha fet acte de presència? La funció d’un pregó és introduir una festa.
La llengua grega posseeix un terme anomenat prolexis; es tracta del coneixement anticipat dʼun esdeveniment; el cinema l’utilitza sovint com a avenç del que ve. Es pot viure la Setmana Santa com a setmana tètrica, però també es pot viure com a “temps prolèptic”, com Roncesavalles que auspicia Compostela, com a passió que fa olor de resurrecció, com un divendres que ensuma un diumenge, com un cadàver sepultat que pregona una tomba buida.
