Més que tirar-li cossetes, floretes li han tirat, i aquí hi ha flors i autors. «Una gran flor en el jardí de la humanitat» de Santiago Rusiñol. «Un enorme reliquiari d’or vell» de Lluís Codet. «Tità de corpulència pètria» de Pere Antoni Matheu. «Caprici de pedra» de Baltasar Coll .«Orgue de pedra» de Pierre Lavedan. «Un avió de pedra» de Jorge Luis Borges. «Sublim conjunció de pedra i vol» de Manuel R. Fernández Panero. «L’arca santa més imponent que pugui existir sobre la terra» de Santiago Russiñol. «Una gran nau almirall» de Gaspar Melchor de Jovellanos. «Catedral que canta el Tedèum» de Costa i Llobera. «Mai l’art gòtic no es manifestà més expressiu» de Gaston Vuillier. «El major espai amb la menor quantitat de pedra» de Miquel dels Sants Oliver. «La Seu geganta té portals harmoniosos plens d’ombra acollidora i olors solemnials» de Guillem Nadal. «Senyora de les aigües que s’ha adormit en so de Reina dins el bres de la murada» de Felip Guasp. «Nuesa i austeritat donen al temple majestat i grandesa que impressionen l’ànima, com arrancant-la de del terra i apropant-la al cel» d’Àngel Ruiz i Pablo. «Oberta a l’horitzó de la badia, l’ànim suspèn i extasia» de Joan Alcover. «S’ha de mirar la Seu com que es mira un joiell: per fora i per dins» (Lluís Ripoll). Malgrat que inacabada, així la veié Anselm Turmeda: «La Seu noble, excel·lent.»
Tira-li floretes
