La dama paredada és Elisabet Safortesa i Gual-Desmur que, vídua i desconhortada, demanà al Capítol la concessió d’un reduït racó incomunicat per passar en oració la resta dels dies que li quedaven per viure, i on morí, després de 13 anys, el 16 de novembre de 1589. La sol·licitud reiteradament formulada fou acceptada, segons que consta a les actes capitulars de 21 de març i 7 d’abril de 1576. La seva estança estigué a la façana marítima, al costat de la capella del Santíssim. Una vegada dedins, inclusa intra parietes, va manar tapar la porta per on havia entrat i que es deixàs sols una petita obertura per on se li administraria l’aliment diari imprescindible, i de part de l’interior del temple se li va obrir una finestreta que emprà a les hores de pregària. Elisabet fou companya íntima de santa Catalina Tomàs, a qui ensenyà les primeres lletres. L’emparedament de persones religioses amb alt sentit de la pietat penitencial fou molt conegut a l’Edat Mitjana en murs de catedrals i monestirs, una decisió extrema amb greus carències higièniques. En consten casos a Astorga, Jaén, València, Còrdova, i els que recullen, al segle XVI, les actes capitulars de la catedral de Conca. Víctor Hugo en descriu alguns altres casos a la novel·la Notre Dame de Paris, de 1831.
La dama paredada
