Avui no parlo d’eutanàsia. Parlo de mistanàsia, aquesta que es produeix cada dia a tots els països pobres del món. El terme ja és d’ús comú al vocabulari sanitari del Brasil, d’on és Marcio Fabri do Anjos. Aquest teòleg va posar el seu ull a l’etimologia del terme eu-tanàsia (d’eu= bona i thanatos=mort) i va denunciar que aquesta no servia per referir-se a les nombrosíssimes morts dolentes i infelices que es donaven al seu voltant per falta d’assistència sanitària.
Va constatar que moltes morts no quedaven a l’abast de les assistències hospitalàries, molt lluny dels protocols dictats pels experts en bioètica. Es referia a les morts filles de la gana, la marginació o la violència, les morts que són víctimes de l’exclusió social, les no contemplades als protocols d’atenció al client, morts per manca de mitjans suficients per evitar-la. Per referir-se a tals morts, Do Anjos va encunyar el terme mis-tanasia (de mys=infeliç i thanatos = mort).
Al nostre món es dóna massa mala mort. I encara que anomenar el vocable mistanàsia assetgi la nostra consciència i la realitat que denota ens ofengui, aquesta paraula ha de ser dita. Si en un país hi ha morts feliços, que es digui. Si a molts països es donen morts infeliços, digui’s també. En una societat franca, la realitat ha de ser sempre emparaulada.