El problema no és plorar perquè motius per plorar, en el món, n’hi ha a balquena. El problema és semblant a la pregunta que es formulava el poeta John Donne: per qui volten les campanes. El tema no és que les campanes voltin sinó per qui han de voltar, el tema no són les llàgrimes sinó per qui les hem de vessar.
Tot el que és humà té un límit, tant la bauxa com el dol. El nostre psiquisme no pot amb totes les possibilitats, atendre’ls totes podria conduir a morir per saturació. Es tracta, per tant, de seleccionar. Perquè si no, correm el risc de plorar per nicieses a canvi de no plorar per causes de gran magnitud. Un altre risc seria plorar igual davant una escena de ficció que una notícia d’actualitat, o sofrir igual per un caigut per traveta que per un caigut per tarambana.
Si totes les causes valen igual, el perill és que cap arribi a valer. Crec que és tasca de pares i mestres la d’ensenyar a distingir una llàgrima per una víctima d’una pel seu botxí. És urgent avui ensenyar com distribuir les llàgrimes, val a dir de què indignar-se i per qui plorar
