El més difícil del viure és el conviure. Hi ha humans que posen a la convivència molts obstacles, no és que no facin res per posar oli a les relacions, és que posen tones de vinagre. No són muts, són xerraires, freqüentment compulsius, que posen verí a cada mot que surt dels seus llavis. Són militants enfervorits del conflicitivisme.
Veritat és que no tot és negatiu en la nostra societat, hi ha elements que llancen a l’esperança i persones que sembren harmonia. Però, al temps, es dona una preocupant manca d’afectivitat social. Sembla que reservam la dolçor per les relacions amicals i familiars alhora que restam escalfor i cordialitat a les relacions laborals, administratives o senzillament ciutadanes. La suavitat, l’estima, la carícia han arribat a ser béns excessivament escassos. La nostra convivència pateix massa esquinços per manca d’afectes i amoretes.
El més preocupant és que les actituds tendres són retingudes, en determinats miniclimes intel·lectuals, com actituds febles i ineficaces. Crec jo, en canvi, que la intel·ligència dicta exactament el contrari, el dèficit de tendresa és la dida del superàvit de conflictivitat.
