No només en van. En van i en vénen. Escoltau, si no. Primer, en van, en van molts de prejudicis contra els forasters, els immigrants, els estranys i encara més, si aquests procedeixen de països que nosaltres anomenam “del sud” o del “Tercer Món”. En van moltes de crítiques i què dirs. Que si no entenen res de res, que si no en fan ni brot, que si no tenen gust en vestir-se i que no sé quantes coses més. En van moltes als immigrants. Però l’altre dia una equatoriana, de vuit anys, en va amollar una, mare de Déu! Quina una! La va dir bona, ens la va dir bona. En un moment de sinceritat tan característica dels infants, una sinceritat que no va a fer mal però que diu tot el que té per dir, va confessar a una mallorquina de la seva finca: “A mi me fan molta pena els professors de l’escola, estan molt nerviosos, sap que ho passen de malament, no els escolten, i alguns al·lots els insulten. Jo enyor la meva escola, al meu país els respectam més als mestres”. Senyores i senyors: en van i en vénen. La compassió no sols recorre el camí d’anada, recorre també el camí de tornada. En alguns aspectes, els dignes de ser compadits són ells, i en altres aspectes, els que som objecte de compassió som nosaltres. El nord no només critica, el nord és a la vegada criticat. No tot va bé al Tercer Món, i al Primer tampoc. En van. En van i en vénen.
Com distribuir les llàgrimes
El problema no és plorar perquè motius per plorar, en el món, n’hi ha a balquena. El problema és semblant a la pregunta que es formulava el poeta John Donne: per qui volten les campanes. El tema no és que les campanes voltin sinó per qui han de voltar, el tema no són les llàgrimes sinó per qui les hem de vessar.