Sempre entre dos focs: creure i no creure. Sempre m’he considerat creient, però sempre he hagut de lluitar la fe. A la fe l’he treballada prou. La fe m’ha estat agradosa (en el sentit de satisfactòria), però no pacífica (en el sentit de quieta).
En la meva experiència religiosa, jo no tenc tant la sensació d’anar cap a Déu, com la d’estar atret per Ell, com imantat i abduït. En el joc de la fe, Ell sempre, fins ara, m’ha guanyat per mà. Dic fins ara, perquè el risc de demà hi és. En la fe es poden guanyar moltes batalles, però la guerra mai no està decidida. El futur és sempre incert, però per això mateix, engrescador. La fe, com cantava Llach, ¿“és penosa lluita” i “no és esperar”? Que és lluita és cert, però també és esperança. La fe no fa relació a argument, sinó a confiança. Deu ser per aquest motiu que m’atreu tant el llibre bíblic de Job, el text més emocionant d’una lluita, tan aferrissada com confiada, amb Déu.
Ateus i creients ens sentim molt petits davant aquests tres fronts: l’enigma de l’univers, el sentit de la vida i el drama de la història. Per això, uns i altres hem minvat el gruix del nostre propi dogmatisme i ens hem tornat més humils i respectuosos, i això és cosa bona.
