Un sempre ha de procurar llegir els llibres de suprema actualitat. És per aquesta raó que un ha de llegir els clàssics. Els clàssics no són els autors d’ahir. Clàssics són els autors de sempre i, per tant, rabiosament actuals. Alguns texts dels clàssics es troben a les biblioteques a la secció de manuscrits. Els copistes de llibres quan acabaven de transcriure tota l’obra i havien de posar punt a la tasca, acostumaven afegir pel seu compte una frase final. Sobretot n’hi havia dues de fórmules consagrades. Una deia: “Finis coronat opus” que vol dir: aquest final corona la feina, missió assolida. N’existia una altra, que a mi m’agrada més: “Sit finis libri sed no finis quaerendi”: hem arribat a la fi del llibre, mes no al final de la recerca. Aquesta frase es pot convertir en consigna de vida. En la vida, és ver que anam complint tasques, és ver que tenim els nostres èxits, cert que donam per finalitzades certes obres, però mai no hem de donar per finalitzada la nostra il·lusió per saber més, per fer més, per ser més. La conquesta de l’home és com la conquesta de l’horitzó: sempre el perseguim, mai no el tocam, i mentre el perseguim i no el tocam, ens feim més i més envant. Preguntaren al poeta: Per a què serveix la utopia? Contestà: per caminar, per caminar serveix. El més bell que té perseguir una meta, és el camí que hi porta. El copista de tinta i plomí ho deixà escrit al vell manuscrit: Sit finis libri, sed no finis quaerendi: he arribat al final del llibre, no al final de la meva recerca.
Tira-li floretes
Més que tirar-li cossetes, floretes li han tirat, i aquí hi ha flors i autors.