Va requerir la meva presència. Hi vaig anar prest, va ser a les cinc de la tarda. La vaig trobar, a Establiments, físicament fatal, psíquicament assossegada. Amparo era el seu nom. Per què la meva visita era urgent? Es complia el termini que li havia dictaminat el metge que atenia el càncer.
“Parla’m del cel” van ser les seves primeres paraules. Va resistir bé l’hora que va durar la visita, i en el transcurs va tornar a sol·licitar-me el mateix amb les mateixes paraules, “parla’m del cel”. Em va sorprendre la insistència. Al gener, la conversa havia versat sobre un altre tema, ella em va parlar molt del patiment, de la malaltia, dels temors. Dos dies després de la defunció, li captivava més el seu futur que el seu present, com si estigués més interessada en allò que l’esperava que en allò que li succeïa. Vaig anotar com queda subratllat un somriure en una cara que anuncia la seva mort.
Parlem de cel! Tornant a casa, vaig recordar el desig formulat per Goethe abans de morir: “Llum, més llum”. Propers queden cel i llum. Vaig intuir que no distaven gaire entre ells els desitjos del famós escriptor i de la religiosa treballadora al poblat de Son Banya i a terres de missió.
