“Li agradaria convertir-me en el navegador, per defecte?” ens pregunta la pantalla del nostre ordinador. Que bonic resultaria al navegador que, en aquest cas, lluny d’optar aquesta vegada per la virtut, optessis pel defecte: per defecte, passaries a ser client seu! En temps dels nostres avis, Déu estava permanentment present a la societat per defecte, i ara ho està l’agnosticisme, per defecte. Avui, la fe en Déu ja no n’arriba a un per defecte, sinó per esforç, per la força de la seva opció personal. Tot i així, l’ambient agnòstic ofereix prou llibertat perquè, per ex., Nacho Cano pugui declarar avui sense dificultat: “Per mi, és impossible no tenir fe”.
Els canvis no només han afectat la nostra relació amb la divinitat, sinó també la de nosaltres mateixos. És un lloc comú dir que vivim en una societat crispada. I la seu social de la màxima crispació sembla ubicar-se al Congrés de diputats, també a certs platós de televisió. Semblaria que tots els espanyols ens haguéssim tornat de sobte irascibles, tensos, demolidors. No dialoguem, disparem. Les coses han canviat molt, i moltes per bé. No és pas el cas que ens ocupa. Quan un canvia respecte per enverinament no és per bé. El nostre país ara mateix és “crispat, per defecte”, no seria millor ser “agradable, per defecte”?
