Totes les cultures han concebut l’existència humana com a viatge. Quan el subjecte sedentari passa a subjecte nòmada, comença per deixar un territori, amb la il·lusió posada a assolir, per fi, un paradís. La pregunta clau és cap a on dirigir-se. Com tants altres companys, jo he arribat, en el transcurs de la meva vida, a llocs desitjats que van ser ciutats, grutes, oceans o altituds, dels quals sempre vaig sortir complagut. Passen els anys, i on estic ara arribant és a mi mateix, i és en aquest mi mateix on ara molt perviu i pernocta. És en la meva mateixa “mismitat” que se’m van dispensant plaers inusitats: olorar com a placenta de mare, sentir oscil·lacions de líquid amniòtic, percebre nits i somnis que van antecedir a la meva llum.
El que em reporta una sensació fins ara no imaginada: a mesura que m’apropo al final de la meva vida, m’estic acostant a l’inici. Com si en els fruits vinguessin agafades les arrels, com si agonia i òvul es convoquessin, o epíleg i pròleg s’acaronessin, o sembra i sega em convidessin al seu casament. Intueixo que el viatge de la vida no té estació terminal, és impossible baixar de la vida; com si apagar no fos diferent de reiniciar, com si morir no fos res més que néixer de nou; com si qui em va llançar al món fos el mateix que m’espera en abraçada.
