Perquè del primer, s’escriuen constantment elogis, que de vegades són justos. No seré jo qui els reprovi, però avui em dóna a mi que els segons no compten amb elogis merescuts. Parlo del segon en la seva doble accepció: els que a la fila espacial van darrere del primer i els que a la llista cronològica succeeixen el primer i que sovint se’ls anomena “segons”.
Penso que, en moltes ocasions, és de justícia estricta elogiar-los en veu alta i en públic. Perquè, a veure, quan un líder polític rep al final de la seva al·locució una forta ovació, qui és més mereixedor de l’ovació, el polític que el va pronunciar o el funcionari que el va redactar? El primer alcalde o el primer rector del lloc, per haver posat la primera pedra de la municipalitat o de l’església, sempre seran citats en totes les ressenyes històriques que s’imprimeixin, però bé podria succeir que els que immediatament els van substituir – els segons –, els que van haver d’aixecar, a excepció de la primera, totes les altres pedres i fins i tot pagar els deutes que va deixar el primer per la compra del solar, mai no siguin citats ni recordats. En fi, els primers a la crònica no sempre són els primers en mèrits. Tampoc els mal anomenats “segons” són els segons en valor.
