Hi ha al món una illa que té una “Ley del cielo”. És l’illa canària de La Palma. És una llei que regula la llum. A La Palma, al cim d’una de les muntanyes hi ha un important observatori astronòmic. A les seves instal·lacions, el treball comença de nit per la senzilla raó que la foscor es fa imprescindible en les seves investigacions. Per protegir la foscor, que en aquest cas és tant com possibilitar la ciència, La Palma pot posar una multa elevada als que violen la llei, la del cel.
Però hi ha un altre cel a més de l’astronòmic. Per això, els antics miraven tantes vegades a dalt, encara que fos de dia. Sabien que hi havia més estrelles que les observables amb ulls naturals i ulleres construïdes. Sabien que, a més de la possibilitat de mirar cap avall, gaudien de la possibilitat de mirar cap amunt i així ampliar, aprofundir i elevar les seves prospectives. Els nivells de contaminació no només han afectat el nostre respirar aire, sinó el nostre aspirar alt. Evidenciam ser més mamífers de necessitats que no pas humans de possibilitats. Els petits desitjos han suplantat els grans anhels.
A més de la llei del cel canària que possibilita un abast telescòpic més llarg, hi ha d’haver la que possibiliti un abast antropològic més llarg. També aquesta seria anomenada “Llei del cel”.
