Bones són les orquestres, els orgues i les corals. Però no esgoten el que és la música del món. Hi ha altres sons que són bons i donen gust d’escoltar. No és música de la bona, la que escoltam quan ens acostam a la mar i les ones van regant roques amb ritmades intermitències? I no és música bona la que ofereix el camp a l’hora que la fosca minva i les aus anuncien l’aurora? La literatura és un altra gran font auditiva: llegir Dante o el poeta que ell més admirava, Virgili, és com llegir una partitura musical; la poesia no només és un tast de bons vocables, també ho és de bons sons.
Voldria evocar un altre àmbit musical encisador, el de les campanes: quina quantitat de registres, quina varietat de volums! De campanades, n’hi ha de repicar, de bandeig i de volteig, i tant pregonen la festa com gemeguen la mort. I quin gust poder endevinar la nota del solfeig que interpreta cada campana! A la Seu, per exemple, n’Eloi dona el La, na Matines s’hi uneix oferint el Do, na Picarol contribueix amb un Mi, na Mitja hi col·labora aportant un La bemoll… Valuós patrimoni immaterial, el so de tants batalls que, dalt els nostres campanars, exerceixen, amb experiència a prova de segles, l’honorable ofici musical!
