Un dels drames culturals més evidents del nostre temps és el de la dissociació entre llibertat i responsabilitat. La nostra època ha pretès portar a terme una missió impossible. Com resulta totalment impossible separar d’una moneda la cara i la creu, perquè si te’n berenes una, et berenes la moneda sencera, així resulta absurd pretendre separar, de la moneda de l’home, el seu sentit de llibertat del seu sentit de responsabilitat. A un home li lleves la llibertat i queda sense humanitat. Igual passa si li lleves la responsabilitat. Tot i amb això, els qui ens hem dedicat a formar nins i joves en els darrers anys no hem reeixit a educar-los amb la moneda sencera. I així ens va a tots. Insistírem tant amb la llibertat que, per molts la paraula “responsabilitat” els sona a fre, a obstacle, a retall de llibertat. És clar que al nostre país hi ha llibertat d’agafar una pedra del camí i llançar-la cap on et surti dels nassos: evidentment que hi ha aquesta llibertat, i és un èxit nostre haver-la aconseguida. Però amb la conquesta de la llibertat de tirar pedres en la direcció que et surt dels nassos hi va implícita la responsabilitat dels nassos que has romput amb la tirada de les pedres. I això és el que mestres i també pares no hem aconseguit transmetre. Serà mal de resoldre aquesta qüestió: perquè hem arribat a un punt molt alt de perversió cultural. Hem arribat al punt pervers de fer de la llibertat una qüestió d’esquerres i de la responsabilitat una qüestió de dretes. El drama de la nostra època és haver dissociat un punt de l’altre
Com distribuir les llàgrimes
El problema no és plorar perquè motius per plorar, en el món, n’hi ha a balquena. El problema és semblant a la pregunta que es formulava el poeta John Donne: per qui volten les campanes. El tema no és que les campanes voltin sinó per qui han de voltar, el tema no són les llàgrimes sinó per qui les hem de vessar.