Vaig recollir de la vida a vegades mel i vegades fel. Em pensava que era la terra que naturalment les havia produïdes i que jo em limitava a recollir-les. Després he sabut que havia recollit mel o fel perquè jo les havia posades. Quan vaig plantar rosers, roses vaig recollir. És admirable la capacitat de l’home: en els moments més baixos, quan tot a un li va malament, quan totes les circumstàncies li són adverses, l’home i la dona són capaços de treure forces de flaquesa, de lluitar fort i vèncer, de treure’n partit. L’humà és espècie capaç de renéixer quan tot es dona per mort, de convertir la mort en una major naixença, de les cendres fer-ne foc i ser feliç tot vessant llàgrimes. Quina meravella és l’home! O almanco, quina meravella, si vol, pot ser l’home! Un diumenge de febrer de 1994, entorn de les cinc, cinc i deu de l’horabaixa, vaig anar a veure a la seva casa del carrer Larco Herrera –m’estic referint a la ciutat de Lima– una senyora d’un 45 anys atacada pel càncer. Aquell horabaixa em féu una confessió: “Amb l’arribada del càncer, han arribat a aquesta casa coses molt, però molt bones. El meu home s’havia fet molt enfora de mi, i arran d’aquesta malaltia s’ha acostat molt a mi, l’harmonia s’ha recomposta, tornam a ser matrimoni. I Jo m’havia fet mot enfora de Déu, i ara el sent del tot proper, tornam a ser amics”. Extraordinària és la capacitat de l’home. De la dona, en aquest cas. De tela negra és capaç de fer-ne senyera de victòria.
Com distribuir les llàgrimes
El problema no és plorar perquè motius per plorar, en el món, n’hi ha a balquena. El problema és semblant a la pregunta que es formulava el poeta John Donne: per qui volten les campanes. El tema no és que les campanes voltin sinó per qui han de voltar, el tema no són les llàgrimes sinó per qui les hem de vessar.