MEL O FEL

Vaig recollir de la vida a vegades mel i vegades fel. Em pensava que era la terra que naturalment les havia produïdes i que jo em limitava a recollir-les. Després he sabut que havia recollit mel o fel perquè jo les havia posades. Quan vaig plantar rosers, roses vaig recollir. És admirable la capacitat de l’home: en els moments més baixos, quan tot a un li va malament, quan totes les circumstàncies li són adverses, l’home i la dona són capaços de treure forces de flaquesa, de lluitar fort i vèncer, de treure’n partit. L’humà és espècie capaç de renéixer quan tot es dona per mort, de convertir la mort en una major naixença, de les cendres fer-ne foc i ser feliç tot vessant llàgrimes. Quina meravella és l’home! O almanco, quina meravella, si vol, pot ser l’home! Un diumenge de febrer de 1994, entorn de les cinc, cinc i deu de l’horabaixa, vaig anar a veure a la seva casa del carrer Larco Herrera –m’estic referint a la ciutat de Lima– una senyora d’un 45 anys atacada pel càncer. Aquell horabaixa em féu una confessió: “Amb l’arribada del càncer, han arribat a aquesta casa coses molt, però molt bones. El meu home s’havia fet molt enfora de mi, i arran d’aquesta malaltia s’ha acostat molt a mi, l’harmonia s’ha recomposta, tornam a ser matrimoni. I Jo m’havia fet mot enfora de Déu, i ara el sent del tot proper, tornam a ser amics”. Extraordinària és la capacitat de l’home. De la dona, en aquest cas. De tela negra és capaç de fer-ne senyera de victòria.