Aquesta nit algú deu haver guanyat, li semblarà essencial? Avui algú perdrà, li semblarà letal? Record que vaig llegir la novel·la “Memòries d’Adrià” de Marguerite Youcernar. Fa tants anys que se’m van oblidar els detalls, però guard com a or en drap una frase del text. Adrià va obtenir el màxim a la seva vida. I el text incorpora, així com de sobte, aquesta frase seva: “A l’hora d’escriure això, per exemple, no em sembla essencial haver estat emperador”. Xapeau! Algú que arriba a ser emperador de Roma i això li sembla accidental, alguna cosa té especial.
Han passat anys d’aquella lectura. I ara, jo seria capaç d’escriure alguna cosa similar? Potser sí. No he estat emperador de Roma ni tan sols del meu barri, però, com qualsevol humà, he estat alguna cosa. A l’hora d’escriure aquestes línies, cap càrrec que he exercit ni text que he escrit ni al·locució que he pronunciat no em sembla essencial. Ni els plaers ni els èxits no tenen rellevància, i el que menys em preocupa és la fama dels famosos. El que és essencial és bonic, però és ben poc. Ni el que he estat ni el que he fet té categoria d’essència, la té el que he ofert als altres o compartit amb els altres. Ara, em posen més feliç els enllaços que he establert que els èxits que he pogut haver obtingut.
