Vull evocar el cas d’una persona que desplegà la seva espiritualitat d’una forma prou atípica, el de la francesa Simone Weil (1909-1943), la qual, a moltíssims i també a mi, m’ha captat l’interès i l’admiració. Dona paradoxal, igual va aprofundir en terrenys de la filosofía com va participar en les brigades internacionals durant la guerra civil espanyola; igual estigué prop de l’esquerra revolucionària comunista un temps, com de l’entrada en el si de l’església catòlica, malgrat no hi entràs mai, convençuda que no era el seu lloc, tot i estar del tot captivada per la persona de Jesús i enamorada del seu missatge.
Som molts els qui hem estat institucionalment cristians, i molts hi reconeixem prou valors. Però ser lúcids per veure-hi valors no ens priva de veurer-hi, a la institució, deficiències i obsolescències. Molts altres han sortit o, si més no, han minvat la seva participació en ella. Amb tot, una cosa queda clara: trobar-se allunyat de l’església institucional no és sinònim de trobar-se allunyat del missatge evangèlic. Simone Weil n’és un notable testimoni. Jo crec que és millor ser de Jesús i de l’església. Però si és ver que hi ha persones que estan prop de l’església i no de Jesús, també és ver que n’hi ha altres que estan lluny de l’església i no de Jesús.
