Aquest mes de juliol de 2022 es compleixen 500 anys des que la Catedral de Mallorca introduí una forma molt peculiar de remunerar els preveres que participaven en els oficis litúrgics. El 5 de juliol de 1522, en el context de les Germanies, el Capítol de la Seu mallorquina debaté la difícil situació econòmica que aquesta institució travessava aquell any. La greu crisi social del moment dificultava, entre altres coses, el cobrament dels censos i dels llegats que finançaven l’activitat eclesiàstica i, conseqüentment, la remuneració adequada dels preveres que participaven en l’eucaristia. Aquests pagaments es feien seguint una mena de ritual, en el qual un religiós, exercint del que es coneixia com a bosser, recorria el cor del temple per posar en les mans de cada capellà una o diverses monedes a mode d’almoina, les quals havia agafat d’una bossa de pell (d’ací, el nom del seu càrrec).
Com que la manca de recursos fins i tot afectà aquestes petites distribucions, i després d’un debat, el 8 de juliol, el Capítol prengué la decisió d’introduir uns elements monetiformes que substituïssin les monedes menudes i que anomenà «ploms o senyalls». D’aquesta manera, no s’havia de canviar el desenvolupament dels ritus eucarístics i, sobretot, es remuneraria als preveres amb un element tangible que, això no obstant, no es podia emprar com a moneda fora de l’àmbit catedralici, sinó que s’havia de bescanviar per doblers en efectiu al final de cada mes. En realitat, aquest sistema de pagament no representava una innovació perquè ja era vigent al principat de Catalunya des del segle XIII, on s’anà implantant en èpoques de crisi.
La documentació examinada és parca en detalls i no descriu com eren aquells remots ploms primerencs. Això no obstant, per diversos indicis estilístics i tècnics i per la comparació amb altres tipus de ploms posteriors, molt probablement eren unes peces de 16 mm de diàmetre que mostren, a l’anvers, una M gòtica coronada, símbol de santa Maria, matrona de la catedral mallorquina, i al revers, el monograma IHS, referit a Jesucrist, encimbellat amb una lletra omega.
L’ús d’aquestes paramonedes, que acabarien denominant-se, senzillament, ploms, no només no va ser una mesura temporal que s’hauria d’haver abolit en superar-se la crisi del moment, sinó que s’estengué a la pràctica totalitat de parròquies mallorquines al llarg dels anys i no desaparegué fins al segle XIX o, en alguns casos, entrat el XX. En nombroses ocasions, es va reconèixer com un mitjà efectiu per controlar l’assistència dels preveres a les misses, però en realitat també serví per a diferir els pagaments fins que la institució religiosa (catedral o parròquia) disposàs de liquiditat suficient per fer front als bescanvis dels ploms per moneda.
Nombroses vicissituds afectaren els ploms durant els més de tres segles d’ús: abolicions, reintroduccions, retirades per desgast o per falsificacions, canvis d’una tipologia per una altra, conflictes entre preveres, prohibicions de ser emprats com a moneda fora de l’àmbit eclesiàstic… També són múltiples els vessants del seu estudi: els símbols que mostren, els motlles amb què es feren, la composició del metall, les catalogacions i les investigacions de què foren objecte en el passat… Actualment, s’està duent a terme un estudi sobre els ploms que s’usaren a totes les parròquies mallorquines que, d’aquí a pocs anys, acabarà en una monografia que desvetllarà molts dels seus secrets.
Probable primer plom de la Catedral de Mallorca (1522). Font: llibre La moneda catalana local (Miquel Crusafont, 1990).
Jaume Boada Salom
Investigador numismàtic i membre de la Societat Catalana d’Estudis Numismàtics (Institut d’Estudis Catalans)
Per saber-ne més:
