Laura Manso, autor en Blog Catedral de Mallorca

LLIBERTAT I RESPONSABILITAT

Laura Manso — Wed, 10 Jul 2024 07:00:08 +0000

Un dels drames culturals més evidents del nostre temps és el de la dissociació entre llibertat i responsabilitat. La nostra època ha pretès portar a terme una missió impossible. Com resulta totalment impossible separar d’una moneda la cara i la creu, perquè si te’n berenes una, et berenes la moneda sencera, així resulta absurd pretendre separar, de la moneda de l’home, el seu sentit de llibertat del seu sentit de responsabilitat. A un home li lleves la llibertat i queda sense humanitat. Igual passa si li lleves la responsabilitat. Tot i amb això, els qui ens hem dedicat a formar nins i joves en els darrers anys no hem reeixit a educar-los amb la moneda sencera. I així ens va a tots. Insistírem tant amb la llibertat que, per molts la paraula “responsabilitat” els sona a fre, a obstacle, a retall de llibertat. És clar que al nostre país hi ha llibertat d’agafar una pedra del camí i llançar-la cap on et surti dels nassos: evidentment que hi ha aquesta llibertat, i és un èxit nostre haver-la aconseguida. Però amb la conquesta de la llibertat de tirar pedres en la direcció que et surt dels nassos hi va implícita la responsabilitat dels nassos que has romput amb la tirada de les pedres. I això és el que mestres i també pares no hem aconseguit transmetre. Serà mal de resoldre aquesta qüestió: perquè hem arribat a un punt molt alt de perversió cultural. Hem arribat al punt pervers de fer de la llibertat una qüestió d’esquerres i de la responsabilitat una qüestió de dretes. El drama de la nostra època és haver dissociat un punt de l’altre

La entrada LLIBERTAT I RESPONSABILITAT se publicó primero en Blog Catedral de Mallorca.

Uns altres cristians

Laura Manso — Fri, 10 Mar 2023 07:35:41 +0000

Vull evocar el cas d’una persona que desplegà la seva espiritualitat d’una forma prou atípica, el de la francesa Simone Weil (1909-1943), la qual, a moltíssims i també a mi, m’ha captat l’interès i l’admiració. Dona paradoxal, igual va aprofundir en terrenys de la filosofía com va participar en les brigades internacionals durant la guerra civil espanyola; igual estigué prop de l’esquerra revolucionària comunista un temps, com de l’entrada en el si de l’església catòlica, malgrat no hi entràs mai, convençuda que no era el seu lloc, tot i estar del tot captivada per la persona de Jesús i enamorada del seu missatge.

Som molts els qui hem estat institucionalment cristians, i molts hi reconeixem prou valors. Però ser lúcids per veure-hi valors no ens priva de veurer-hi, a la institució, deficiències i obsolescències. Molts altres han sortit o, si més no, han minvat la seva participació en ella. Amb tot, una cosa queda clara: trobar-se allunyat de l’església institucional no és sinònim de trobar-se allunyat del missatge evangèlic. Simone Weil n’és un notable testimoni. Jo crec que és millor ser de Jesús i de l’església. Però si és ver que hi ha persones que estan prop de l’església i no de Jesús, també és ver que n’hi ha altres que estan lluny de l’església i no de Jesús.

La entrada Uns altres cristians se publicó primero en Blog Catedral de Mallorca.

Contra la llibertat religiosa

Laura Manso — Fri, 10 Feb 2023 07:30:41 +0000

El tren d’aquest escrit circularà per aquests dos raïls: un, l’article 18 de la Declaració Universal dels Drets Humans que reconeix el dret a la llibertat religiosa, i l’altre, els informes dels estudis estadístics oferts per l’associació “Ajuda a l’església necessitada”, fundada el 1947 a Bèlgica, que tingué l’objectiu d’ajudar als catòlics alemanys dispersos a causa de la II Guerra Mundial i ara el té estès a tots els cristians perseguits.

Dels 196 països del món, 62 violen el dret a la confessió cristiana, 26 dels quals ho fan per via de persecució i 36 per via de discriminació. Es tracta de països de governs autoritaris, altres d’extremistes islàmics, quatre de grups nacionalistes ètnics-religiosos. Si passam del nombre d’estats al de persones, els resultats són espantosos, els que viuen amb manca de llibertat religiosa sumen 5.200 milions; com ho és el tant per cent de cristians que ara viuen en règims de persecució: el 27% .

Com resultats d’aquesta situació repressiva, aquests dos: A Líban, fa 70 anys els cristians constituïen el 60% de la població i avui, el 5%. A Síria, abans de la guerra de 2010 hi havia 560.000 famílies cristians, actualment n’hi ha 140.000. I a Europa, què passa? Europa no es permet el terme “persecució”, i s’ha inventat el de “cristofòbia”.

La entrada Contra la llibertat religiosa se publicó primero en Blog Catedral de Mallorca.

Les músiques dels campanars

Laura Manso — Tue, 10 Jan 2023 07:27:02 +0000

Bones són les orquestres, els orgues i les corals. Però no esgoten el que és la música del món. Hi ha altres sons que són bons i donen gust d’escoltar. No és música de la bona, la que escoltam quan ens acostam a la mar i les ones van regant roques amb ritmades intermitències? I no és música bona la que ofereix el camp a l’hora que la fosca minva i les aus anuncien l’aurora? La literatura és un altra gran font auditiva: llegir Dante o el poeta que ell més admirava, Virgili, és com llegir una partitura musical; la poesia no només és un tast de bons vocables, també ho és de bons sons.

Voldria evocar un altre àmbit musical encisador, el de les campanes: quina quantitat de registres, quina varietat de volums! De campanades, n’hi ha de repicar, de bandeig i de volteig, i tant pregonen la festa com gemeguen la mort. I quin gust poder endevinar la nota del solfeig que interpreta cada campana! A la Seu, per exemple, n’Eloi dona el La, na Matines s’hi uneix oferint el Do, na Picarol contribueix amb un Mi, na Mitja hi col·labora aportant un La bemoll… Valuós patrimoni immaterial, el so de tants batalls que, dalt els nostres campanars, exerceixen, amb experiència a prova de segles, l’honorable ofici musical!

La entrada Les músiques dels campanars se publicó primero en Blog Catedral de Mallorca.

Canvi de fascinacions

Laura Manso — Thu, 15 Dec 2022 12:04:22 +0000

Un va tornant gran i ja no és el mateix. Alguna cosa profunda es canvia. Per exemple, es van canviant les fascinacions. En el meu cas, aquestes: Una, ja em fascina més la llum que el sol; clar que sé que el sol és l’estel fulgurant, però comencen a agradar-me més els reflexos que acaronen tot el que veig que el sol al qui de front no puc veure per excés de claredat; des dels dies que un pintor, Rembrandt, m’ensenyà a descobrir el missatge de l’ombra, gaudesc més de les nits que palesen la lluna que del sol de justícia d’un migdia d’agost.

Una altra, ja em fascina més la veu que la paraula entenent per paraula, l’escrita i per veu, la pronunciada; l’escriptura que abans em fascinava per la seva seguretat, estabilitat i fixació em sembla ara inferior a la veu que sona, vibra, accentua, ritma, acompassa i modula. L’atracció em ve encara per la figura, però l’enamorament continua venint per l’audició.

Una més, adorava el temps present, era quasi l’únic temps al qual conferia autoritat, ara em fascinen altres dos temps: el temps que ja fou, val a dir, les melangies que em porten els autors clàssics que em modelaren; i el temps que serà, val a dir, l’esperança que em porta una promesa que encara s’ha de complir.

La entrada Canvi de fascinacions se publicó primero en Blog Catedral de Mallorca.

De qui es parla, amb qui es parla

Laura Manso — Fri, 11 Nov 2022 09:17:34 +0000

Ben Gurion digué un dia a Martin Buber: «Professor Buber, ¿com és que vós creieu en Déu?». Buber respongué: «Si es tractava d’un Déu de qui podem parlar, jo tampoc no hi creuria; com que es tracta d’un Déu a qui podem parlar, hi crec». Aquesta diferència és la que hi ha entre ideologia i fe.

No mai a la fe s’hi arriba per inèrcia, sempre és per opció. És ver que un pot ser iniciat a una creença des de la infantesa, però, si viu alguns anys, arribarà un moment que la pregunta per Déu o no-Déu es farà inevitable i, per tant, també, la resposta. Jo som un d’aquells que fou batejat abans de tenir ús de raó, però continuo cristià havent fet ús de la raó, val a dir, fent passar la fe pel torn del plantejament, el dubte, la crisi, i la decisió. I perquè em confés creient em consider un subjecte de risc, atès que la fe és una qüestió de confiança, i tota fiança comporta una aventura. Té semblança no poca amb l’enamorament i fer vida amb la persona estimada. Són experiències que uneixen, al cinquanta per cent, risc i encant. Amb tot, i confirmat per l’experiència, és tant l’encant, que el risc es viu en un discret i molt suportable segon pla.

La entrada De qui es parla, amb qui es parla se publicó primero en Blog Catedral de Mallorca.